dijous, 3 de desembre del 2015

Vacances al segle XIX.

Aquest estiu, els meus pares em van comunicar que per primera vegada a la meva vida, no aniríem a l'apartament de la platja, sinó a la casa de pagès dels meus oncles. Vam passar allà dues setmanes, i realment, van superar las meves expectatives. Al principi, quan els meus pares ens ho van proposar, ni me germana ni jo hi estàvem d'acord amb l'opinió dels pares. Ells volien que en aquest temps que passéssim allà, ens donéssim compte de el que realment és necessari a la vida, ja que aquella casa no comptava ni amb connexió a internet, ni cobertura, ni telèfons. Estaríem aïllats del món durant dues setmanes, sense parlar amb els amics, sense tenir notícies de l'exterior, sense res; una bogeria. Però tant me germana com jo, vam reflexionar i ens vam adonar que no ens aniria malament passar aquests dies així.
Un cop pressa aquesta decisió i arribada la data del 21 de juliol, vam fer les maletes i vam emprendre el camí cap a la granja dels meus oncles, A la maleta no hi havia cap aparell electrònic, simplement algunes mudes velles i també portava algun llibre per passar el rato. Només arribar, a la porta, ens esperava en Carles, el meu oncle. Al seu costat estaven la Maria i en Marc, els meus cosins, els quals feia molt de temps que no ens veiem. Vam aparcar el cotxe, i vam descargar les maletes. Ens van ajudar a portar-les a les habitacions i ens van ensenyar la masia tan per dins com per fora.
Era una casa enorme, de unes 120 hectàrees, contant els camps d'agricultura que hi havia. A la cuina s'hi trobava la meva tieta Neus, estava fent el dinar. Ella és una cuinera de primera, així que ja s'havia que pel menjar no em tenia que preocupar, que no patiria. Un cop vistes totes les instal·lacions de la masia, l'endemà començarien les feines de treball al camp, cultivar, munyir les vaques, donar de menjar als animals, etc...
Recordo aquella setmana, com si fos una pel·lícula. Recordo tots els treballs agrícoles que vaig fer, les nits al graner cantant cançons a la vora del foc amb els meus cosins i la meva germana, però sobretot el que recordo millor és l'apreci que vaig agafar als animalets d'aquella granja. Recordo als porquets, uns animalons molt misteriosos i magnífics; les ovelles, molt agradables i estimades; i molts més. Pels matins treballàvem al camp, per les tardes jugàvem amb el que se'ns ocorria, i per les nits, com ja he dit, anàvem al graner i cantàvem cançons o explicàvem historietes o llegiem poemes a la vora del foc.
En conclusió, recordo unes vacances inoblidables. Per tots els moments viscuts, pagaria per repetir-les. Encara que al principi no estava il·lusionat per fer-les, ara estic intrigat per poder-hi tornar l'any vinent. En aquestes vacances em vaig aïllar del món exterior i vaig viure la naturalesa del camp, cosa que a la ciutat o a la costa no puc disfrutar. Tan jo com me germana estem desitjant tornar-hi.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Arriba la tardor

Vivia tranquil·lament. Penjada dels peus sense fer cap tipus d'esforç. No feia absolutament res, només quan de tant en tant venia una bona ventada, m'agafava ben fort i intentava aguantar i poder seguir gaudint de la vida serena. Era feliç amb les meves companyes, encara que hi havia vegades que les perdia i no les tornava a veure.
Al cap dels mesos, va arribar la tardo. Amb aquesta arribada tan esperada, el meu cos va canviar de color i es va tornar més rígid. Fins que va arribar el dia que vaig caure. Per sort no em vaig fer gaire mal, però el meu cos no estava en bon estat, em trobava malament. No em podia moure i la gent que anava passejant sovint em trepitjaven.
Van passar els dies, i el meu cos empitjorava. Seguia deformat i destrossat. Hi havia parts del meu cos repartides per tot el carrer. Estava acabat. Havia format part de la màgia de la primavera, i la seva amiga tardo havia acabat amb la meva vida. Només néixer la gent m'admirava, gaudien mentre em miraven, però la mateixa que m'havia donat vida, veia com em llençava i em limitava a gaudir del plaer de la vida.

La llegenda de Sant Jordi

En un petit poble de l'alta muntanya dels Pirineus, vivien uns habitants espantats per un monstre molt terrorífic, una sargantana vermella, poc comuna en el món.
Quan el poble ja es trobava en les últimes i no complia els requisits que li manava el monstre, animals o altres aliments comestibles, l'alcalde va fer una rifa. Qui obtingués el premi, s'oferiria co a menjar a la sargantana.
Curiosament, la rifa la va guanyar en Jordi, l'alcohòlic del poble. A l'endemà, la sargantana es va presentar a la porta de l'auditori com cada setmana. Allà es trobava en Jordi, pràcticament sol, els habitants es trobaven refugiats a les seves cases. La sargantana va agafar en Jordi i se'l va cruspir d'una queixalada. Als segons, el monstre va començar a fer unes ganyotes estranyes, i de sobte les seves vísceres van sortir volant, no quedava completament res de la sargantana. D'aquella explosió va ressorgir un camp d'arròs de les sobres d'aquell animal, el qual va fer incrementar la producció d'aquell poble, i va fer passar de la misèria dels habitants a la riquesa comuna del poble.  

dilluns, 5 d’octubre del 2015

La meva vida

Em dic Rossend Rius. Sóc bastant tímid i seriòs a la vegada, però també sóc divertit i molt original. Faig handbol al BMGranollers, a l'equip cadet i jugo de central. També faig altres tipus d'esport, ja que m'agrada molt. 
De gran vull tenir una vida tranquil·la, un treball estable i una família adequada. Abans d'això he d'estudiar molt per tenir una bona feina, i guanyar prou diners. A mi m'encanta cuinar, quan tinc l'ocasió faig el sopar, només quan el temps m'ho permet, ja que estic molt ocupat amb els entrenaments d'handbol i amb els deures de l'escola. 
De tant en tant, m'agrada escriure ja que crec que és una bona forma d'expressar els teus sentiments o les teves opinions.